El diàmetre aparent del Sol és gairebé com el de la Lluna. Això és perquè, encara que el diàmetre real de la Lluna és 400 vegades més petit que el del Sol, també és cert que el Sol es troba unes 400 vegades més lluny que el nostre satèl·lit natural.

De Mercuri explica, entre altres coses, les dificultats per a la seva observació des de la Terra. I és que aquest planeta s’oculta en la resplendor de l’Astre Rei. A més, quan està en la posició ideal per a ser observat, la seva lluentor és molt feble. Copèrnico, atrapat en el clima del Nord de Polònia, es queixava en el seu De Revolutionibus que els antics homes que vivien a la vora del Nil tenien un cel més clar.

El primer home que va poder observar Mercuri amb suficient precisió com per a poder traçar la ruta de la seva òrbita va ser Tycho Brahe. Aquest va nèixer tres anys després de la mort d’en Copérnico. Les dades van quedar perquè Johannes Kepler calculés les òrbites de tots els planetes (recordeu la història de Kepler i Brahe). I les va calcular. Va predir que Mercuri havia de passar per davant del Sol i que si es mirava a través del telescopi i es posava un paper en comptes de l’ull, es podria veure cercle del Sol i una petita ombra que el recorreria durant unes hores. Això havia de succeir en 1613. Va ser l’astrònom parisenc Pierre Gassendi qui va escriure l’afortunat que se sentia per ser el primer home en la Història que havia vist a Mercuri “al tron de Febus [l'altre nom d'Apol·lo], brillant entre lluentes maragdes”.

Mercuri va arribar el dia assenyalat a les 9 del matí, encara que Kepler havia previst que tocava al migdia. Gassendi, molt assenyat, ja estava atent el dia anterior. Esperava que fora de l’ordre d’una cinquena part del diàmetre aparent del Sol, però per a la seva sorpresa, va veure que era menys d’una centèsima part. Era tan petita aquella ombra que la va confondre al principi amb una taca solar.

El llibre també parla de la recerca d’un planeta entre Mercuri i el Sol que, d’haver estat trobat, s’hagués dit Vulcà. Tot i que havien anat a buscar-lo, ja havia molt escepticisme. Havien intentat trobar-lo durant 9 anys, gràcies als càlculs de Le Verrier, i no van poder. L’astrònom Christian Peters va dir: “No penso molestar-me en buscar els ocells mítics de Le Verrier”. Realment, el planeta no existia, però va caldre esperar a l’Albert Einstein per saber òn estava l’error.

La primera nau espacial que es va acostar a Mercuri va ser la Mariner 10. Encara que va fer dues passades, només va poder fotografiar un 55% del mateix. Actualment tenim a la Messenger corrent per allà i, de segur, ens donarà molts més dades.

Venus té fases, com la Lluna. Ja Galileo les havia vist. Fins a Napoleó el va localitzar un migdia que donava un discurs en una balconada del seu palau i va interpretar aquella visió com la promesa (més tard complerta) d’una victòria a Itàlia.

Les naus russes Venera que s’acostaven a la seva superfície, o bé es fonien per la calor o bé quedaven xafades per la pressió, equivalent a la que tindríem en la Terra a 900 metres sota l’aigua.

Encara que gira al voltant del Sol en el mateix sentit que la resta dels planetes, la seva rotació és diferent. Els astrònoms atribuïxen això a algun xoc violent que hagi pogut tenir durant la seva història.

La sonda Magallanes, llançada pel Atlantis, es va acostar en 1990 i va fer fotos com una boja mostrant la seva geografia. Va provocar una crisi de nomenclatura: com es podia batejar a tots aquells accidents i formes geogràfiques? La Unió Astronòmica Internacional va respondre que, clar, tractant-se de Venus, havien de ser noms de dones i deesses. Així tenim els cràters dedicats a dones (fins i tot Maria Mitchell, l’astrònoma nord-americana que va fotografiar el trànsit de Venus en 1882); les serres, amb noms de mites i llegendes, com Helen o Guinevere; i els canons amb noms de deesses i caçadores.

També més noms com Nightingale, Earhart i altres familiars, encara que hi ha alguns com Quetzalpetatl, una deessa asteca de la fertilitat; Al-Taymuriyya, autora egípcia; Erxleben, acadèmica alemanya; Xiao Hong, novel·lista xinesa; etc (els noms d’aquest paràgraf estan presos del llibre “Astronomia”, del Patrick Moore i que també és recomenable, és clar).

Tota la geografia de Venus té nom femení… tota? No! Resulta que l’any 1960 ja s’havia localitzat la cadena de muntanyes més alta de Venus i això va ser gràcies a un telescopi de radars que havia estat possible gràcies al fenomenal James Clerk Maxwell. Així que aquesta cadena muntanyenca és l’únic nom masculí de la seva geografia i és, precisament, Maxwell. Amigues meves, no us sentiu malament per això. Esteu en bona companyia: pot ser hagi estat el científic més romàntic de la història de la ciència.

Edmond Halley va dir que la distància entre la Terra i el Sol podia deduir-se observant un trànsit de Venus. Si es cronometraban els punts de contacte entre el planeta i el Sol des de dos punts distants de la Terra podria deduïrse la distància entre Venus i la Terra per triangulació i, llavors, la qual havia entre la Terra i el Sol. En 1759, 151 observadors oficials es van posar en 77 punts diferents del globus terrestre per a prendre mesures. La responsabilitat de les observacions més importants va caure sobre la famosa expedició de James Cook.

També parla de la Lluna. Explica que les mostres que van arribar d’ella estaven totalment seques. I no vui dir seques com la pols que puguem tenir a la Terra: aquí, fins la pols té aigua. La de la Lluna té una absència total d’aigua. Ni tan sols una miqueta de vapor d’aigua.

Explica que quan els astronautes de l’Apollo van passar per la cara oculta no van poder rebre allí els senyals de ràdio durant 48 minuts. La cara oculta de la Lluna és, potser, el lloc més sord als senyals de ràdio de la Terra. Van explicar que durant aquells 48 minuts es van trobar terriblement sols.

I explica una curiosa anècdota personal. Durant els dies de glòria del projecte Apollo, un dels astronautes es va enamorar d’una amiga de l’autora, la Carolyn. L’astronauta va arriscar el seu treball regalant-li una mica de pols de la lluna. I què va fer la Carolyn amb aquest tresor?… se’l va menjar!

També ens parla de Mart. El planeta vermell està inclinat respecte al Sol 25 graus, mentre que la Terra ho està en 23,5. Un dia marcià és una mitja hora més llarg que el de la Terra, encara que l’any marcià té 687 dies. La mitjana de temperatura en aquest planeta són -55ºC, mentre que en la Terra tenim uns còmodes 15ºC.

Hi ha un moment que les òrbites de Mart i la Terra s’acosten (relativament) a 56 milions de quilòmetres, motiu pel qual els telescopis poden veure a aquest planeta tres vegades més gran. Un d’aquests acostaments va ser a l’agost de 1877 i va ser precisament quan es van descobrir les seves dues llunes, Fobos i Deimos. Aquell mateix any es van trobar des d’Itàlia els canali. En 1892, quan Mart va tornar a acostar-se a l’òrbita de la Terra, un entusiasta nord-americà va insistir que havia vist centenars i els va atribuir als esforços d’una raça en extinció.

En 1924 es va produir el següent acostament i va haver una parada de tres dies en les emissions de ràdio per a poder captar els senyals d’éssers intel·ligents del planeta vermell. L’exèrcit dels EEUU va ordenar decodificar qualsevol transmissió que s’interceptés. Alguns telegrafistes britànics i canadencs van informar haver captat diversos “bips” radiofònics no identificats. Encara avui alguns parlen de “marcians”.

També ens parla de Júpiter, el gegant, que té 318 vegades la massa de la Terra i un volum 1000 vegades més gran. Imita al Sol en molts aspectes, doncs està format gairebé tot per hidrogen i heli. Un dia en Júpiter té tan sol 10 hores i un any jovià té 12 anys terrestres.

A part dels 4 satèl·lits que li va descobrir el Galileo, i que van canviar la Història, s’han descobert uns 59 més.

Atès que no té superfície sòlida ni terreny de cap tipus, una tempesta pot durar segles i mai tocarà terra. La gran Taca Vermella no s’ha deixat d’estudiar des que Robert Hooke la descobrís en 1879 i s’ha anat encongint fins a la meitat del que era. Tanmateix, el seu diàmetre és encara més gran que la Terra. El camp magnètic de Júpiter és 20.000 vegades més fort que el nostre i s’estén, fins i tot, a l’òrbita de Saturn.

Sort de Júpiter i la seva enorme massa, doncs és el planeta que més meteorits es duu del Sistema Solar (i dels quals ens lliurem nosaltres, per descomptat). En 1992 el món sencer va presenciar la captura del cometa Shoemaker-Levy 9. Es va acostar tant al planeta gegant que es va trencar en 21 fragments de la grandària d’un iceberg i un munt més en altres més petits, com boles de neu. Aquests fragments ho van estar voltant durant dos anys en fila índia com una espècie de collaret de perles i en una setmana de juliol de 1994 es van precipitar contra l’atmosfera joviana.

Parla també dels anells de Saturn, destacant el descobriment més sonat, que no és altre que el de Maxwell, qui en 1857 va afirmar que no podien ser sòlid, sinó que havia de ser un munt d’objectes independents entre si donant voltes al voltant del planeta.

Saturn no és l’únic planeta amb anells. Júpiter també en té, el que passa és que són literalment més transparents que un vidre. Urà també en té. Aquest últim planeta va ser descobert per William Herschel en 1781. Fins a aquell moment, Herschel es dedicava a temps parcial a l’astronomia i a la música. Diuen que en els intermedis dels concerts sortia a observar les estrelles.

Ja de per si mateix, el descobriment va ser molt curiós. Havia fet un bon telescopi i havia cregut localitzar un cometa. Però més curiós encara és que no va ser realment ell el primer a identificar Urà, almenys, com un objecte estel·lar. John Flamsteed l’havia observat en 1690 (91 anys abans!) i l’havia catalogat. Cap altre no va veure posteriorment aquella “estrella” detectada per Flamsteed. Segurament, van considerar aquesta anotació com un error. En realitat, se’ls havia escapat el descobriment de Neptú.

Els anells d’Urà es van descobrir per casualitat. El 10 de març de 1977 aquest planeta anava a eclipsar una estrella. Mitja hora abans de l’eclipsi va passar una cosa totalment inesperada: la llum de l’estrella va parpellejar unes quantes vegades. Després, va desaparèixer durant 22 minuts i va reaparèixer tornant a parpellejar però amb un patró invers al que havia tingut al principi. Els astrònoms es van quedar totalment incrèduls davant el que havien vist. Tant que van trigar uns quants dies a fer públic el descobriment. Sort que era en 1977. Si hagués estat avui dia, no s’haguessin vist, ja que segons avança cap a una nova estació s’inclinen cap a la Terra. Però bé, no hi ha res com enviar allà una nau espacial. Quan la Voyager 2 es va acostar en 1986, li va descobrir dos anells més.

De Neptú ja us vaig explicar la història del seu descobriment, almenys, la que es va tenir com oficial durant uns 30 anys. Haig d’explicar-vos la versió posterior que és bastant retorçada pel que fa als seus protagonistes. Abans que en 1989 el Voyager 2 s’acostés només es coneixien dues llunes de Neptú: Tritó, descoberta en 1846 per William Lassell, qui es va quedar perplex en veure que la seva òrbita anava en sentit contrari a l’esperat; i Nereida, descoberta per Gerard Kuiper, el considerat pare de la ciència planetària moderna, en 1949. El Voyager 2 ens va regalar 6 llunes més que es van batejar com Nàiade, Thalassa, Despina, Galatea, Larissa i Proteo; tots noms de deesses marines.

De Plutó i, encara que avui ja no és un planeta, ja us vaig parlar del seu descobriment. Tanmateix, el llibre explica moltes altres coses sobre aquest fet, però una vegada més m’he estès massa (crec que últimament m’estic passant) i ho deixarem per a altra història.

En fi. El llibre parla de tot això i molt més i el barreja detalls de quadres, poemes i sentiments que els planetes han despertat a les passades generacions d’artistes. És un llibre relativament curt, d’unes 200 pàgines, però molt informatiu. Apte per a tots els públics.

Títol: “Els planetes”
Autora: Dava Sobel

Altres opinions del llibre:
http://www.lecturalia.com/libro/8369/los-planetas
http://www.elcultural.es/HTML/20070111/LETRAS/LETRAS19506.asp
La foto de mercuri ve d’aquí.